 |
 |
| PENSEM QUE EN FRANCESC FERRER NO HAGUÉS NEDAT I GUARDAT LA ROBA. |
| 03/02/2007 |
|
El problema de les mancances lingüístiques dels joves no està relacionat tant amb la llengua que parlen, sinó amb la societat moderna que els toca viure. La societat actual facilita la comunicació visual i no aprofundeix en la riquesa expressiva, així s’empobreix tant el vocabulari com la comprensió d’estructures més complexes. D’altra banda el sistema educatiu moltes vegades oblida la importància de la comprensió i expressió verbals, tan orals com escrites. La Generalitat ha de vetllar per la única llengua pròpia de Catalunya, que a més a més està en molt pitjors condicions que la castellana. Per tant, no entenem com pot estar d’acord amb la 3ª hora de castellà a l’escola. D’altra banda, si els catalans som espanyols, el govern de l’estat també hauria de protegir la llengua pròpia de Catalunya, i no pas només la seva pròpia. Sembla que la Generalitat, creu que Catalunya és un país bilingüe i que tant propi li és el castellà com el català. A més a més, ara es barreja en aquesta qüestió una tercera llengua, com és l’anglès. I tot plegat no té cap més explicació que la política, encara que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. No sabem si tot plegat és un esborrany o una presa de pèl, però com sempre només es mobilitza la societat civil. I per la nostra sorpresa, el senyors que tenen una cadira als despatxos de la nostra Generalitat, sembla que no baden boca. ECOLOGIA DE LA LLENGUA Francesc Ferrer i Gironès Una experta segons els titulars de la premsa ens augura que d’aquí a un segle la llengua catalana no es parlarà. El primer sotrac va ser reflexionar en que hi troben els experts en perdre el temps fent travesses, i el segon, va ser en pensar en la feina dels periodistes que es dediquen a la malastruga i a les notícies catastrofistes rabejant-se en l’extinció, i en canvi, deixen de banda les actituds discriminatòries sobretot si són empreses o institucions de les que en reben publicitat. Els mitjans mediàtics van a favor de la interculturalitat. Tanmateix, això dels funerals de la nostra llengua ho hem viscut per activa i per passiva. Des de que Antoni de Capmany i de Montpalau ja ens va endinyar que el català era “un antiguo idioma provincial”, i després pocs anys més tard n’Antoni Puigblanch, lluitador contra la Inquisició, ens va parlar de la seva extinció, fins arribar a Salvador Espriu que un cop acabada la guerra amb l’esclafament psicològic del franquisme ja va cantar les absoltes amb “la colomassa cervantina de Terrassa”, i molt darrerament els filòlegs il•lustres de l’escola gironina; Prats, Rossich i Rafanell que també es varen trobar en la lluita des de la trinxera dels mal auguris ens varen pronosticar una pre-jubilació lingüística, ja no ens ve res de nou. Per tant, a aquesta experta Carme Junyent, li hem d’agrair ben cordialment el seu interès, perquè hem de suposar que la seva intenció és una veu d’alerta, la qual en la vida mediàtica s’ha convertit en una pèssima solució per engrescar a ningú a arrenglerar-se amb il•lusió a una via morta de l’estació lingüística terminal. Efectivament, avui hi ha un problema general en moltes llengües, atesa la globalització en el mercat lingüístic. I en el nostre cas, és allò de produir productes industrials en sèrie i conrear gèneres d’artesania amb qualitat ecològica. La cultura de masses té tendència cap a la fabricació en sèrie. Com a símptoma d’aquesta estratègia en el mercat de les parles només cal veure que a la Universitat de Lleida han suprimit la filologia francesa per manca de demanda estudiantil. Si haguessin sabut Henri Gregoire o Bertrand Barère que el francès ja no es pot vendre com la llengua de la llibertat, en contra de les altres que eren o són de “fanàtics i de contrarrevolucionaris”. El món cada vegada es més políglota i camina cap a la concentració de llengües com si fossin empreses transnacionals, cap a una galàxia universal. I quan dic universal, ho dic no pel nombre de persones que són capaces d’articular una llengua, sinó pels idiomes que són capdavanters per la seva capacitat d’estructurar les idees i de crear neologismes científics. Ja ho deia Rafael Campalans. Una llengua no és important pel nombre de parlants, sinó pel nombre d’idees que pot vehicular i transmetre. I els catalans no hem oblidar, que triar per triar, la nostra crossa universalista hauria de ser l’anglès. I si realment els catalans fóssim destres i anglòfons no hauríem de patir cap procés de dialectització. El problema no és de la llengua catalana, sinó dels catalans. Tot i els segles que hem passat de persecució oficial des del poder, els catalans no hem deixat la nostra llengua. Els catalans podríem dir que per resistència o ves a saber per vinculació de la llengua amb la nació, no hem abandonat la llengua. Per tant, és difícil que la llengua catalana desapareixi ella sola. Els que poden desaparèixer són els catalans. I parlo de desaparició demogràfica, en quina desaparició també de retruc poden ser substituïts els catalanoparlants. Els problemes greus actuals són per una banda, que atesa la tendència dels catalans des de la revolució industrial a ser capdavanters en les manufactures i la industrialització, s’està observant que el creixement demogràfic immigratori és superior en xifres absolutes en relació al creixement vegetatiu. Si els nou vinguts de les darreres dècades i llurs fills, així com els arribats de nou, no s’incorporen amb il•lusió a la nostra cultura i a la nostra llengua sense ser-ne conscients, faran un mal irreparable. L’esca de la seva arribada s’haurà de sacrificar en favor de la seva comoditat lingüística o de la seva inconsciència cultural. L’altre problema és la blanesa governamental de la Generalitat que no té prou visió com per saber que l’egoisme dels nostres empresaris no pot ser la poltrona del seu poder. La raó d’Estat en la defensa de la llengua catalana no pot esdevenir qüestió electoral. El futur serà per cantar el “Dies Irae” en llengua catalana. |
|
| |
 |
|
|
|
 |