PISOS PER LES FAMÍLIES MÉS HUMILS

L'any 1962 és un any important per a Francesc Ferrer. Primer, perquè es casa amb Montserrat Pumarola, que serà una eficaç col·laboradora en tot el que emprengui el futur senador. Tindran tres fills, dues noies i un noi. Però també serà important perquè passa a ocupar la gerència del Patronat Santa Creu de la Selva, dedicat a la promoció d’habitatges a les comarques gironines. Quan li encomanen la gerència ja n’és tresorer i membre de la Junta Rectora. Des del Patronat en Ferrer pot realitzar un dels seus somnis: posar a l’abast dels treballadors immigrats o del país, pisos dignes a uns preus absolutament inferiors als del mercat. El Patronat, amb nom que recorda l’Opus Dei, quedarà sota la tutela llunyana del bisbe de Girona, però funcionarà amb independència total. En Francesc es preocuparà de facilitar les coses als més humils: els buscarà socis benefactors que abonin les vint-i-cinc mil pessetes inicials, els tramitarà els crèdits de la Caixa, els ajuts del Ministeri....Els primers pisos, força cèntrics, situats al carrer de Vista Alegre, davant del futbol, costaven tot comptat, unes 110.000 pessetes. El mercat immobiliari de Girona va haver d’abaixar preus d’una forma força espectacular, almenys en el segment de pisos de preu econòmic. Quan l’empresa ja es ben arrelada, en Francesc Ferrer entra al consell d’administració de la constructora Pérez Xifra, que dedica tota la seva activitat a la construcció d’habitatges socials iguals que els del Patronat. De fet, Pérez Xifra era també promotora. Feia el mateix servei que el Patronat, però permetia duplicar l’esforç perquè en aquells moments els habitatges de protecció oficial es concedien per “cupos” i a Girona cada promotor només tenia dret a subvencions per fer-ne cent l’any. El binomi Patronat-Pérez Xifra en feia dos-cents. Junts d’aquesta manera han construït en aquests anys 3.000 pisos i han ajudat de forma molt important a resoldre el problema de l’habitatge tant a Girona com a Blanes, Sant Gregori, Arbúcies, etc. En Ferrer, preocupat com estava per la necessitat d’integrar els immigrants, mirava en tot moment d’evitar que els blocs no fossin “ghettos” com els que fomentaven les institucions oficials. Els llocs on han anat construint, la qualitat de l’obra i moltes altres circumstàncies han permès que els compradors dels pisos del Patronat fossin tant els immigrants com la gent treballadora del país. Aquest aspecte no entrava pas en el preu ni en les condicions de venda. Però fa que els pisos del Patronat no s’hagin degradat ni convertit en refugis de gent desesperada.