LES VOLTES, UNA LLIBRERIA AL SERVEI DE LA LLENGUA

A moltes ciutats importants de Catalunya hi ha una llibreria que té una significació especial. Una llibreria que va néixer d’una forma diferent, sense afany de lucre, com un servei a la cultura d’aquest país. A Girona és la llibreria Les Voltes. Va ser creada per suplir les deficiències comercials que patia el llibre català. Les llibreries “normals”-normals en els anys del franquisme- veien el llibre català com una curiositat per a gent estranya, de mal vendre i perillós de tenir a l’aparador. Per aquest motiu l’esforç editorial dels inicis dels seixanta no hauria arribat el gran públic. S’hauria ofegat en la ignorància general, la por de molts i la desídia de tants. Les Voltes va néixer quan un grup de gironins interessat en tot allò que feia referència a la llengua i al dret de Catalunya a desenvolupar la seva cultura, es decidiren a tirar-la endavant. Un local de Casa Carles, propietat del seminari, i les aportacions de quaranta-un gironins varen permetre d’aixecar les portes i convertir aquella nova llibreria en una mena de lloc obligat de trobada del jovent i dels esperits joves de la ciutat. Francesc Ferrer hi era, des del primer moment. Ell va anar amunt i avall amb llistes de noms, demanant diners, exposant la idea, fent clients... Les Voltes va ser el que havia de ser: una revolució a la ciutat. A més a més dels llibres, a la llibreria s’hi podia trobar tots els discs de la Nova Cançó, cada vegada més afinats al voltant dels Setze Jutges i de Concèntric, que llavors encara els cantaires necessitaven aplegar-se a l’ombra de cases especialitzades. El català, malalt de tants anys de misèria de la dictadura, es revifava als pocs llocs que li eren reservats. La feina de Les Voltes s’ampliava també cap a l’art dels Països Catalans, pintura, gravat, ceràmica...Una mica de tot. Era una ambaixada de la cultura catalana al mig de la ciutat envaïda pel castellà oficial. Després, amb els anys, Les Voltes i les altres llibreries que havien nascut per donar una oportunitat als llibres catalans, es varen anar semblant més a les “normals” de la ciutat, perquè, lògicament, totes les altres llibreries varen anar traient els seus llibres catalans a l’aparador. En Francesc Ferrer va vigilar molt a prop la vida de Les Voltes. Va participar en el seu naixement, és cert, però també va posar-hi el coll cada vegada que les dificultats posaven en perill la continuïtat de l’establiment. Si calia anar a les repetides ampliacions de capital, s’hi anava tot rascant-se la butxaca i encara buscant algun calaix burgès amb mala consciència que pogués fer un gest salvador. La llengua estava molt malalta i no se li podien estalviar esforços. Una llista dels noms que figuren a les fitxes dels fundadors de Les Voltes té, si res més no, un interès local important. No em resigno a oblidar els noms que tinc a l’abast. En podem fer dos grups, encara que algú no se senti prou còmode en el que el situo. No són pas dogma de fe: només tenen caràcter indicatiu. Hi ha un primer grup de gent de la burgesia liberal, com Santiago Coquart Sala, Joan Baró Seguí, l’arquitecte Emili Blanch Roig, Carles Batlle de Porcioles, Esperança Bru Oller, Enric Cat Peracaula, Josep Colomer Capdaigua, Joaquim Estrach Frigolé, Joaquim Genover Vila, Cosme Domingo Figueras, Damià Escuder Rigau, Joan Condom Gratacós, Feliu Matamala Teixidor, Josep Ma Gispert Sauch, Josep Ros Casadevall, Santiago Sobrequés Vidal, Manuel Xifra Boada, Manuel Batallè Puig, Ignasi Bosch Reig, Miquel Sureda Costa. Després gent més jove, catalanista, com Narcís Jordi Aragó Masó, Joan Boladeras, Joan Bosch Agustí, Antoni Domènech Roca, Francesc Ferrer Gironès, Joan Ma Gelada Casellas, Josep Ma Marqués Sureda (Bep), Ernest Mascort Díez, Emili Massanas Burcet, Rosa Ruhí Prat, Josep Garcia Comas, Josep Ma Rossich Ventosa i dos capellans, Joan Busquets Dalmau i Genís Baltrons.