 |
 |
| Guetos (Dissabte, 12-XI-2005) |
| 12/11/2005 |
|
Avui he trobat al meu amic Joan Miró, químic de la politècnica de l’UdG, i casualment m’ha parlat del que passa a França, amb la revolta dels barris perifèrics, o suburbis, i ara guetos, i que això és una qüestió que fa temps que ja se n’haurien d’haver adonat. I a continuació, em diu: “Sempre recordaré quan tu ja fa uns trenta anys, vares proposar que per eliminar els guetos d’immigrants a la ciutat de Girona, havíem de procurar que a cada escala hi fessim possible l’estada d’una família immigrada, per evitar-ne la seva concentració urbana en barris.” I per més facilitar aquesta distribució de les famílies immigrades vares dir “Que si deixàvem fer un àtic a cada casa fos amb aquesta condició”. Això ho vaig proclamar en unes Jornades sobre Habitatge organitzat pels aparelladors. Efectivament. Li he donat les gràcies per la seva recordança, atès que per causa d’aquesta idea que tenia la voluntat d’explicar un fenomen urbanístic que en aquells anys existia de concentrar els nouvinguts en barris lingüísticament uniformes i socialment homogenis, i que a més a més aportava una solució a aquesta realitat, vaig ser víctima de burles. Joan Gelada, aleshores president del Col.legi d’Aparelladors i organitzador de les Jornades sobre Habitatge, i també de Joaquim Nadal, que pretenia ser alcalde de Girona durant molt de temps vaig ser el blanc de la seva ironia. La burla i la brometa me la varen fer molt de temps. La diferència que existia entre aquests personatges i jo, era molt simple. Ells no havien fet mai cap habitatge de protecció oficial, és a dir, no s’havie dedicat a la gent menys afavorida, i jo en portava aleshores més de 2000 habitatges construit de caire social. Aquesta praxi diària a mi em permetia parlar des de la realitat social, i ells malgrat parlessin des d’una ideologia que s’autoanomenava progressista, a mes de no tenir ni idea del tema, tampoc no eren prou progressistes com per trobar-hi una solució raonable i racional. Avui quan Joan Miró, m’ho ha recordat, m’ha donat també una part de la meva vida, i de la meva experiència vital. Aquesta facècia m’ha fet recordar aquells temps del principi de la democràcia, que hi havia molta gent que només treballava per defensar la seva ideologia partidària. Bé, em permeto dir-ne ideologia, cosa que no crec que en tingués cap element. Ells no eren ideòlegs, cap dels dos que se’m varen riure, perquè no tenien ideals. Simplement intentaven justificar el grup polític on s’havien col·locat. Això no és ideologia. Els veritables ideòlegs són gent que pensa, que vol transformar, que té ideals, i que treballa per assolir aquestes fites. L’assoliment dels objectius es fan per una banda treballant en sentit positiu, i per l’altra blasmant els contraris. Però si només blasmes als contraris i no treballes pels ideals, al meu entendre encara són personatges sense ideologia. |
|
| |
 |
|
|
|
 |