CARAMELLES | ||||||
09/04/2009 | ||||||
Noia, noia, noia maca, si volguessis dormî amb mi te’n daria una nineta que en seria de jo i “tí”. Caramelles Joan Amades de qui aquest any celebrem el cinquantenari de la seva mort, ens comenta al llibre “ El Costumari Català” l’origen de les Caramelles. “Les Caramelles amb tota probabilitat són la primera manifestació a casa nostra d’un cicle de festes que recorden cultes i ritus dedicats a les forces naturals, molt especialment a la vegetació, i als genis i divinitats que les simbolitzaven, les regien i les personificaven...” Amb el cristianisme aquestes festes, ocuparen la celebració de la Pasqua i en podem trobar la seva manifestació a tots els Països Catalans. A cada indret les cançons tenien un caire propi i unes lletres d’acord amb qui anaven adreçades. Colles de Caramelles cantaven davant les cases d’amics i coneguts, que els obsequiaven amb ous, fruita, llamins .... més endavant el costum es va anar perdent i les colles foren rellevades per els Cors i els Orfeons. Del llibre “GIRONA, Petita Història de la ciutat i de les seves tradicions i Folklore” per J. Gibert. “Resurrexit!, Al.leluia!, cridaven els nois freturosos de moure soroll després de tants dies de quietud i de forçat silenci, de la Quaresma. Cuques, cuques, sortiu del niu que Nostre Senyor és viu. Cuques, cuques, sortiu del forat que Nostre Senyor ja ha ressucitat. Al.leluia, Al.leluia, qui no mata porc no menja xuia. Una de les cançons que més es cantaven durant el segle XIX, tenia un caire picaresc, i feia d’aquesta manera: Noia, noia, noia maca, te’n deixessis fê un petó te’n diria a cau d’”oreia” que ets la “prenda” del meu cor. Noia, noia, noia maca, si volguessis dormî amb mi te’n daria una nineta que en seria de jo i “tí”. Si ta mare te pregunta aquesta nina de qui és, l’he trobada sota un marge, potser n’és d’algun pagès. I si ta mare te deia: ai filla, vés-la a tornar. És filla de mes entranyes, no la puc abandonar. | ||||||
| ||||||
|
||||||